2.1.4. Pla
Marshall.
La situació d’Europa una
vegada acabada la II Guerra Mundial era dessoladora. Els Estats Units, veient
aquesta situació, van decidir actuar d’una manera molt rentable per al seu
benefici: efectuant el Pla Marshall.
Aquest pla per a la
recuperació de l’Europa occidental, destrossada per la II Guerra Mundial, i impulsat
des dels EEUU, va significar el començament de les diferències entre l’URSS i
els mateixos EEUU, ja que significava la intervenció i implantació del model
econòmic capitalista a gran part d’Europa. Aquest fet anava contra els anhels
d’Stalin que no era un altre que la creació d’un món regit per una societat i
economia comunistes. Segons recull Tony Judt, Stalin es va referir a aquest
succés de la següent manera:
“Aquesta
guerra no es com altres ja passades; aquell que ocupa un territori també imposa
el seu sistema social. Tot el món imposa el seu propi sistema fins allà on el
seu exèrcit el fa capaç d’arribar. No pot ser d’una altre manera.”[1]
Va ser el secretari d’estat dels Estats Units,
George C. Marshall, que amb el seu viatge a Moscou l’any 1947 per a mantenir
una reunió amb els ministres d’assumptes exteriors dels països aliats de la II
Guerra Mundial, es va sorprendre de l’estat econòmic, social i sobretot
psicològic en el qual es trobava Europa.
Veient que els soviètics no voldrien
col·laborar per trobar una solució per a Alemanya i l’ambient pessimista que es
vivia en les capitals europees més importants, la iniciativa hauria de sortir
de Washington. Estava clar que els països occidentals volien una recuperació de
la seva població mitjançant la creació d’un “Estat del Benestar”. El principal
problema per a aquest propòsit, era que no comptaven amb capital suficient per
a dur a terme les reformes ‘socials necessàries i, a més, les previsions de
diversos observadors europeus i americans no eren gens esperançadores:
“En el
millor dels casos Europa hauria d’enfrontar-se a diverses dècades de pobresa i
sofriment. El residents alemanys de la zona americana pensaven que haurien de
passar com a mínim 20 anys per a què el país es pogués recuperar.”.[2]
George C. Marshall es va donar compte amb el
seu viatge a Europa no només de la situació desoladora, sinó d’un gran negoci
per als nord-americans i una manera d’intervenir en els assumptes polítics de
pràcticament mitja Europa. Segons aquest pla, Estats Units donaria a aquells
països que ho necessitessin un seguit de crèdits per a poder potenciar la seva
economia interna, a canvi d’unes condicions socials i econòmiques que havien
d’acceptar entre les quals estava l’increment de les exportacions
nord-americanes al continent europeu i, a més, diversos privilegis polítics
dintre de l’antic continent. Militarment,
els EEUU obtindrien permís per part de tots els països occidentals per a
crear campaments militars on poder mantenir a les seves tropes en el continent
Europeu. D’aquesta manera, van poder construir diverses bases militars, algunes
d’aquestes situades a diversos punts estratègics d’Espanya.
Les propostes de Marshall suposaven una clara
ruptura amb el passat. Per començar, més enllà de diverses limitacions
generals, es deixava a criteri dels propis europeus decidir si acceptaven o no
l’ajuda nord-americana i el seu ús posterior. En segon lloc, la ajuda
s’allargaria durant un període de diversos anys, el qual convertiria aquest pla
en un programa estratègic de recuperació i creixement més que en un fons
d’ajuda d’emergència. En tercer lloc, les xifres en qüestió eren realment substancioses.
Quan va finalitzar l’ajuda del Pla Marshall, en 1952, Estats Units havia gastat
uns 13.000 milions de dòlars, una quantitat superior a la suma de totes les
ajudes a l’estranger proporcionada anteriorment pels Estats Units. Algun benefici
hauria de treure per oferir un pla tan ambiciós.
Amb l’oferiment del Pla
Marshall pràcticament a la totalitat del continent europeu, Stalin (màxim
mandatari de l’URSS) es va adonar de seguida que les condicions que proposava
Marshall eren clarament incompatibles amb la tancada economia soviètica, però
Stalin tenia un problema per intentar boicotejar el pla, i era que encara no
comptava amb Europa de l’est com a bloc comunista. Així, no va perdre temps i
va començar a divulgar els seus ideals per intentar convèncer que la opció
americana no era l’adequada i, així, crear un bloc que tingués un sistema econòmic
i social diferent al d’EEUU i al que s’havia implantat a la totalitat d’Europa
Occidental, el comunisme. L’URSS no va voler perdre més temps intentant trobar
un punt en comú amb l’altre superpotència i, veient les diverses decisions i
intervencions dels EEUU, va decidir intentar crear un bloc econòmic i militar comunista.
Això es va fer realitat l’any 1955 amb el ja esmentat Pacte de Varsòvia.
|
Principals beneficiaris del Pla Marshall
|
||
|
País
|
Total en miliions de Dòlars
|
Percentatge sobre el total dels ajuts
|
|
Gran Bretanya
|
3.165
|
25,3%
|
|
França
|
2.629
|
21,1%
|
|
Itàlia
|
1.434
|
11,5%
|
|
RFA
|
1.317
|
10,5%
|
|
Holanda
|
1.078
|
8,6%
|
|
Àustria
|
653,8
|
5,2%
|
|
Grècia
|
628
|
5%
|
|
Bèlgica-Luxemburg
|
546,6
|
4,4%
|
|
Dinamarca
|
266,4
|
2,1%
|
|
Noruega
|
241,9
|
1,9%
|
|
Altres
|
515,4
|
4,1%
|