2.1.5. Formació de l’OTAN i el Pacte de Varsòvia.
L’OTAN (Organització del Tractat
de l’Atlàntic Nord), va néixer amb el propòsit de crear una unió entre les
principals potències capitalistes del món per a, en cas que fos necessari,
defensar el seu sistema econòmic contra qualsevol succés que el pogués amenaçar.
Es va signar el 4 d’abril de 1949 a Washington. Aliança formada per dotze països
en el seu inici (Estats Units, Canadà, Regne Unit, França, Itàlia, Dinamarca,
Islàndia, Bèlgica, Holanda, Luxemburg i Portugal) a la que desprès es van unir
Turquia i Grècia el 1952, la República Federal d’Alemanya (part oest d’Alemanya
desprès de la seva divisió) el 1955 i, desprès de la mort de Franco i de la
caiguda del règim feixista, Espanya el 1982.
Abans d’això, va néixer la
Unió Europea Occidental formada per França, el Regne Unit i els països del
Benelux, signant un tractat dirigit principalment a la defensa contra l’amenaça
soviètica. Dos anys més tard va ser quan es va crear l’Aliança Atlàntica
(OTAN), fet que servia per a unir forces en cas de qualsevol atac a qualsevol
membre d’aquesta unió. És l’article 5 d’aquest tractat el que cal ressaltar,
aquest diu:
“En cas d’atac
o amenaça a qualsevol país inclòs al tractat tots els membres de l’aliança han
d’intervenir prenent qualsevol mesura, incloent aquí l’ús de les forces armades
per a restablir i assegurar la pau a la zona de l’atlàntic nord”.
Cal dir
que, tradicionalment, la secretaria general de l’OTAN ha sigut un càrrec ocupat
per un Europeu, ja que els EEUU sempre han pensat que era millor per a ells
ocupar la gran parts dels càrrecs militars, fet que els va permetre mantenir
una gran presència militar a Europa durant aquest període de la Guerra Freda.
Paral·lelament a la unió per part de la
República Federal d’Alemanya a l’OTAN i al rearmament d’aquesta pels països que
la dominaven al 1955 (els Estats Units, Regne Unit i França), es va crear una
altra aliança que reunia a totes les “democràcies populars” del bloc comunista,
el “Pacte de Varsòvia”. Aquest tractat d’aliances comunistes va sorgir des de
Moscou com a resposta a la unificació dels països capitalistes. La URSS tenia
en ment intentar unificar d’alguna manera totes les aliances i els pactes que
havia fet amb la gran majoria de països del centre i de l’est del continent
europeu, encara que no tots els països acceptessin formar part del pacte, com
per exemple el cas de Txecoslovàquia i Hongria.
Stalin va intentar començar amb el seu pla amb
una amenaça: si els màxims dirigents del països de l’Europa de l’est assitien a l’Assemblea de
Paris (1948), on s’exposarien els beneficis d’acceptar el
Pla Marshall, aquests estarien cooperant amb una acció amb un únic objectiu,
l’aïllament de la Unió Soviètica. L’amenaça d’Stalin no va ser un fracàs, ja
que Txecoslovàquia va decidir no assistir a l’assemblea. La seva absència va
ser anunciada formalment pel govern de coalició Txec amb les següents paraules:
“La
participació de Txecoslovàquia pot interpretar-se com a contraria a la nostra
amistat amb la Unió Soviètica i amb la resta dels nostres aliats. Així doncs,
el govern ha decidit per unanimitat que no prendrà part en aquesta
conferència.”.[1]
Realment, per què van cedir els txecs? Els seus
veïns polonesos i hongaresos ja tenien els comunistes en el poder, i l’exèrcit
roig estava en una posició vigilant. Resultat: no van tenir més remei que
seguir les “orientacions” soviètiques.
En el cas de Hongria, els dirigents comunistes van
arribar al poder per mitjà d’amenaces, tal i com descriu Gabriel Jackson al seu
llibre “Orígenes de la Guerra Fría”:
“Desprès
de la detenció per part dels soldats comunistes vinguts des de territori
soviètic del fill del president d’Hongria, Ferenc Nagy, aquest es va veure
obligat a presentar la seva dimissió per a alliberar el seu fill. Aquest fet va
portar a Matyas Rakosi, home de confiança d’Stallin, al poder i va instaurar una
dictadura comunista.”.[2]
El tractat va ser signat el
14 de Maig a Varsòvia per Albània, Bulgària,
Txecoslovàquia, la República Democràtica d’Alemanya (part est d’Alemanya
desprès de la seva divisió), Hongria, Polònia, Romania i la URSS. Oficialment
es tractava d’un tractat d’amistat, cooperació i assistència mútua en cas que
alguna de les democràcies socialistes estigués en perill. Així ho van demostrar
quan, davant la negativa per part de Iugoslàvia de formar part del tractat, van
ocupar el país mig milió de soldats vinguts, la majoria, de la URSS. Aquesta
ocupació no va finalitzar fins a pràcticament la fi oficial del Pacte de
Varsòvia el Març de 1991.
Cal dir
que aquestes dues aliances reafirmaven encara més la política de blocs que es
vivia al món, un món dominat per dues superpotències (els Estats Units per una
part i la URSS per l’altre), on cadascuna d’elles dominava pràcticament la
meitat del món: el bloc capitalista (OTAN) dominat pels Estats Units i el bloc
social-comunista (Pacte de Varsòvia) dominat per la URSS.[3]