Ja des de 1943, durant les
conferències interaliades (conferències que realitzaren els dirigents dels
principals països aliats contra l’Alemanya nazi), va sorgir la idea de crear
una Alemanya dividida. Això significava debilitar un territori i un país que
havia sigut fins aquell moment el detonant bèl·lic més important del s. XX.
Més tard, amb la derrota de
l’exèrcit nazi per part dels exèrcits aliats (URSS, EEUU, Anglaterra i França)
va tenir lloc la conferència de
Postdam (17 de juliol de 1945), on es van redefinir els límits de Polònia,
donant d’aquesta manera a aquest estat més territori cap a l’oest per a
compensar així el territori envaït per la URSS a l’est. També es va aprovar
l’expulsió de vuit milions d’alemanys de l’Alemanya de l’est, territori dominat
per la URSS. I, probablement la mesura més significativa, la divisió d’Alemanya
en quatre zones (la meitat oest es va dividir en tres zones dominades per
França a l’oest, Anglaterra al nord-oest i els EEUU al sud-oest; i la meitat
est va caure sota el domini de la URSS).
Respecte a la futura
administració d’Alemanya, es va decidir aplicar una descentralització juntament
amb la restauració del governs locals mitjançant consells selectius i diversos
procediments democràtics, sempre sota el domini i la vigilància del país
ocupant. Encara que en un principi no es va establir cap govern central, va ser
imprescindible la creació i funcionament dels departaments administratius, financers,
de transports, de telecomunicacions, etc.
Aquests segments polítics i
econòmics van tenir dificultats per a prosperar degut a les diferències entre
els quatre països que havien ocupat el territori alemany a l’hora de decidir el
tracte que se l’hi hauria de donar a Alemanya.
La URSS i França volien una
Alemanya molt controlada i que estigués dividida, fet que explica la seva
negativa a l’hora d’intentar crear un govern central, ja que tenien por que
Alemanya tornès a tenir una massa popular unida. Això podria significar un
perill per a la URSS i França, degut a que aquests eren territoris fronterers,
i podrien tornar a ser els pitjor parats d’una altra hipotètica guerra contra
Alemanya. A més, aquests dos països es van aprofitar de la economia i les infraestructures
alemanyes, tal i com explica el doctor Ramiro Rodríguez Bausero:
“Stalin
va reclamar 20.000 milions de dòlars i la cessió del vuitanta per cent de les
indústries alemanyes com a indemnització per les pèrdues que va significar la
II Guerra Mundial per a la URSS. França va voler unir-se al bàndol dels guanyadors,
i va demanar la gestió de cinc regions alemanyes, una d’elles Renania-Palatinat,
regió molt industrialitzada i avançada.”[1]
Els EEUU i Anglaterra, en canvi, van apostar
per una Alemanya liberal, centralitzada i potent, sent aquests els estats que
menys importància van donar a un hipotètic renaixement de l’antic sentiment
nacionalsocialiste (nazi). Tant els EEUU com Anglaterra no volien una Alemanya
fracturada, ja que sense divisions es podria crear una Alemanya més productiva
i viable. Roosevelt, president dels EEUU entre 1941 i 1944, volia consolidar,
dintre d’un sistema d’equilibri global, una Europa central i estable per poder
evitar qualsevol tipus d’enfrontament bèl·lic entre qualsevol dels estats que
conformen el vell continent. Abans s’havia proposat el Pla Morgenthau (Secretari
del tresor dels EEUU, setembre de 1944), segons el qual es pretenia que la
població alemanya visqués només de l’agricultura, reduint així a la mínima
expressió la seva indústria i dividint-la en un estat al nord i un altre al
sud. Aquesta proposta s’havia fet pensant en debilitar l’estat alemany i que,
d’aquesta manera, deixés de ser definitivament un problema. Però aquesta
proposta no va prosperar ja que:
“Molt
d’hora es va posar de manifest que el problema no era determinar si Alemanya
hauria o no d’assolir un nivell de vida més alt que el dels seus veïns: el
problema real era si podria arribar a ser mínimament autosuficient, si
continuava el desmantellament total de la seva indústria i de les seves infraestructures.”[2]
A partir de juliol de 1946 els Estats Units van
voler unificar les tres zones capitalistes (zona anglesa, francesa i nord-americana)
per a poder cooperar econòmicament. Els EEUU van arribar a un acord amb
Anglaterra el mateix any i al seu territori se li va anomenar bizona o zona
bipartida. Dos anys més tard es va unir França a l’acord. La URSS, veient com
la resta dels aliats s’unien en contra de ella, va decidir marxar de qualsevol
organisme polític que compartís amb qualsevol dels països capitalistes, fet que
va tenir com a conseqüència que deixés el Consell Aliat de Control el 20 de març
de 1948. A més, els tres països
del costat oest d’Alemanya (bloc capitalista) van decidir tornar a l’antiga
demografia alemanya, és a dir, tornar a dividir el seu territori en Länders
(porcions de territori, algunes amb cultura pròpia, que funcionen com a petits
estats dins d’una federació, en temes econòmics principalment, amb els altres
Länders que conformen la Confederació Germànica). Cada Länder tenia el seu
màxim dirigent o president, sempre controlat pel país que gestionava aquell
territori (els EEUU, França o Anglaterra). El pas següent que van realitzar els
països del bloc capitalista va ser la unificació d’un organisme central alemany
que agrupés tots els governs dels Länders. En un principi els EEUU i Anglaterra
van acceptar fer aquest procés però en el cas de França es mostrava divergent a
aquesta decisió propulsada des de Washington i van trigar dos anys a posar la
proposta en marxa.
La URSS no va voler tornar a dividir el territori
alemany que li pertocava segons les decisions preses a la conferència de
Postdam i va decidir mantenir unit tot el seu territori sota el domini de
Stallin, que es mostrava ofuscat veient com els altres antics aliats de la II
Guerra Mundial no comptaven amb la URSS a l’hora de prendre decisions i unificaven
les seves forces sota el capitalisme. En el territori soviètic la població
alemanya va viure sota un control exhaustiu, i no va ser fins al 1947 quan es
va crear una Comissió Econòmica en aquest mateix territori, fet que serviria de
nucli en un futur a l’hora de crear República Democràtica Alemanya.