2.1.1. II Guerra Mundial.
La Segona Guerra Mundial
(1939-1945) va representar, sense cap mena de dubte, el conflicte bèl·lic mes
brutal i devastador del segle XX (el nombre de morts totals, tenint en compte també
la població civil, va ser al voltant de 70 milions de persones). Les
conseqüències derivades del Tractat de Versalles (1919) i l’enorme crisi del
1929 van esdevenir elements bàsics per al seu desenvolupament. La Guerra Civil
Espanyola (1936-1939) va resultar un banc de proves per a què el III Reich (nom
amb el qual s’anomenava a l’Alemanya nazi, el “Tercer Imperi”) mostrés els seus
nous materials bèl·lics i per a mostrar la potència davant de la feblesa
militar de les democràcies europees (França i Gran Bretanya, essencialment) i
l’immobilisme amb el qual responien davant dels conflictes. Alemanya exhibia el
seu poder davant del món i Europa semblava no poder impedir-ho.
Va ser llavors, l’1 de
setembre de l’any 1939, amb l’ocupació per part del III Reich de Polònia i la posterior
declaració de guerra per part de França i la Gran Bretanya el dia 3 del mateix
mes, quan va començar la Segona Guerra Mundial. Adolf Hitler (màxim dirigent de l’Imperi Alemany, anomenat
també “Führer”) havia enfortir d’una manera enorme el seu exèrcit amb noves
unitats aèries i terrestres, de manera que no l’hi va costar pràcticament cap
esforç envair països com Txecoslovàquia, Bòsnia, Àustria, Holanda, Bèlgica,
Dinamarca o Noruega, amb la finalitat de protegir la raça i l’Imperi Alemany:
“El dret
al sòl i a la terra pot arribar a ser un deure quan un gran poble és conduït a
la misèria degut a què aquest no es pot estendre.”[1]
Fins desprès de l’arribada
al poder de Winston Churchill a Gran Bretanya, l’any 1940, Alemanya va centrar
els seus esforços en derrotar a França. Els alemanys, desprès de la unió amb la
Itàlia feixista de Mussolini, es van fer amb certa facilitat amb el poder de tot
el territori francès el 14 de juny de 1940, objectiu que Adolf Hitler s’havia
marcat com a prioritari:
“França
ha de ser entesa com a un Gran Estat, no només perquè el seu exèrcit augmenta
cada dia amb l’ajuda de recursos de les poblacions de color que formen el seu
enorme imperi, sinó també perquè la seva invasió pels negres és tan ràpida que
realment es pot afirmar que a Europa està naixent un Estat Africà.”[2]
Acte seguit, Alemanya va
intentar dominar Gran Bretanya començant amb un seguit de bombardeigs sobre
diversos nuclis urbans. La resistència Britànica, amb l’ajuda dels Estats
Units, va aconseguir suportar als atacs alemanys. Va ser llavors quan Hitler va
canviar el seu punt de mira cap a una altre situació: el nord-est d’Europa.
El que el Führer buscava atacant
l’URSS no era només la debilitació del seu major enemic continental, sinó que sobretot
volia fer-se amb el domini de les extraccions de gas i petroli soviètiques per
poder abastir els seus exèrcits. Però les batalles contra l’exèrcit roig en
territori soviètic van ser molt dures i, l’exèrcit d’Stalin, va plantar cara a
la invasió nazi. Les tropes alemanyes van ser derrotades a la batalla de
Stalingrad, durant el febrer de 1943 i després d’un any de conflicte armat en
aquesta ciutat. Aquest fet va significar el principi del declivi nazi al
continent europeu.
A la primavera de 1943, la
guerra havia canviat definitivament de rumb. Alemanya no era capaç de mantenir
les seves conquestes degut a l’enfortiment dels exèrcits americans, britànics i
soviètics i, per tant, el III Reich es veia obligat a adoptar una estratègia defensiva per a la qual no estava
preparat. L’avanç de l’exèrcit soviètic va fer que els alemanys reculessin
deixant territoris com Romania o Bulgària que van ser ocupats pels soviètics.
D’altra banda, el 6 de juny de 1944 es va produir el desembarcament
angloamericà a Normandia, afavorit per l’avanç soviètic a l’est i l’acció
partisana. El 24 d’agost de 1944, París era alliberat.
L’any 1945 va significar
l’esfondrament final d’Alemanya. Les tropes soviètiques van alliberar Hongria i
Polònia, van entrar a Àustria i a Txecoslovàquia, i el 24 d’Abril arribaven a
Berlín. Mentrestant, els aliats angloamericans, dirigits per Eisenhower, havien
penetrat per la riba esquerra del Rin. Hitler es va suïcidar el 30 d’Abril. Dos
dies abans, Mussolini havia estat capturat i executat pels partisans (tropes de
resistència italiana), amb la qual cosa es va completar l’alliberament del nord
d’Itàlia. Berlín va capitular el 2 de maig enfront el mariscal rus Zukov, i
durant els dies 7 i 8 es va signar la rendició incondicional del Tercer Reich.
Durant el període que va
durar la guerra, els exèrcits invasors, o inclús els “lliberadors”, van dur a terme un seguit d’atrocitats centrades en
la població civil (parlem de violacions i vexacions a les dones allà on
arribava un exèrcit, afusellaments a les persones homosexuals, etc):
“Desprès
d’un any de que acabés la gran Guerra de Berlín, van néixer més de 100.000 nens
soviètics en aquesta zona, molt probablement degut a les violacions per part de
l’exèrcit soviètic”.[3]
A més, a molts països centreeuropeus
s’acusava als jueus de col·laboració amb els soviètics i se’ls discriminava.
Els alemanys van provocar la mort de milions de jueus, negres, discapacitats,
etc, als seus camps d’extermini. En definitiva, la II Guerra Mundial significà
la mort de milions de persones, i caldria destacar que la majoria d’aquestes
morts van ser de civils obligats a anar a la guerra o per diverses causes que
res tenien a veure en la lluita entre exèrcits, com les que he esmentat abans.
El final de la II Guerra Mundial
(1945) va significar la derrota total de l’eix (format per l’aliança d’Alemanya,
Itàlia i el Japó), amb la conseqüent victòria dels aliats (principalment els
Estats Units i la URSS, a més de França i Gran Bretanya). Però aquest és un fet
peculiar. I és que dintre del grup dels aliats que van guanyar la II Guerra
Mundial, els Estats Units i la URSS eren dues superpotències totalment
antagòniques perquè el seu sistema social i econòmic era totalment diferent:
els EEUU es basaven en una societat capitalista i, en canvi, la URSS es basava
en un règim social i econòmic comunista. Aquests dos països només s’havien
aliat militarment per derrotar a l’Alemanya nazi. Una vegada va arribar la
derrota del III Reich, aquestes dues superpotències volien arribar a una acord
per repartir-se les zones d’influències del món i poder assegurar la pau
mundial, acabant d’aquesta manera amb qualsevol enfrontament bèl·lic. La
realitat posterior va ser molt diferent a la que en un principi es va
plantejar, ja que hi van haver diversos factors que van alterar aquesta pau que
en un principi es va acordar en les conferències de Postdam i Ialta. Aquestes
dues trobades van ser realitzades una vegada finalitzada la II Guerra Mundial
per part dels màxims dirigents de les potències que havien sortit victorioses.
A més, a la primavera de
1945, a la ciutat de San Francisco, es va fundar l’Organització de les Nacions
Unides (ONU) amb la il·lusió d’harmonitzar els interessos internacionals de les
grans potències, causants de les guerres mundials, i iniciar una era de
seguretat i pau col·lectives. La seva “Carta
Fundacional” proclama els següents postulats:
“La ferma
determinació de les nacions participants de preservar les generacions venidores
de la guerra; referma la seva fe en la igualtat de drets de les nacions, grans
i petites, i dels homes i dones; reconeix el dret a la lliure autodeterminació
i a la independència de les colònies i proposa la cooperació internacional
sense distinció de races, idiomes o religions.”[4]
[1] Hitler, Adolf. Mi doctrina.
Ediciones Informes, Buenos Aires, 1975. Pàgina 219.
[2] Hitler, Adolf. Mi doctrina.
Ediciones Informes, Buenos Aires, 1975. Pàgina 220.
[3] Judt, Tony. Postguerra.
Editorial Taurus, Madrid, 2008. Pàgina 78.
[4] Delegats dels 50 països aliats a la II Guerra Mundial. Carta Fundacional. Capítol VII.