Aquest és l’únic conflicte
obert amb participació directa de les dues superpotències dominants al món, els
EEUU i la URSS. El conflicte es va desenvolupar a la península de Corea,
territori que va ser ocupat pel Japó fins el 1945 quan, desprès de perdre la II
Guerra Mundial juntament amb l’Alemanya nazi, va quedar dividit en dues zones:
la part nord de la península fins al paral·lel 38 (zona fronterera entre Corea
del Nord i Corea del Sud), territori dominat per la URSS; i la part que va des
del paral·lel 38 al sud de l’illa, dominada pels EEUU.
Els dos territoris van
instaurar l’any 1948 el seus respectius Estats independents dominats cadascun
per la seva respectiva superpotència. Corea del Nord comptava amb una major
quantitat de recursos minerals i energètics, però Corea del Sud, amb una
societat majoritàriament agrícola, comptava amb el doble de població que el seu
país antagònic. Ambdós països es van limitar a preparar els seus exèrcits amb
l’ajuda de la URSS i els EEUU, els quals van proporcionar armes i organització
militar per a garantir la supervivència dels països coreans quan les
superpotències es retiressin de la península.
L’any 1949, la URSS va
retirar les seves tropes de Corea del Nord deixant un gran exèrcit armat amb
material rus i japonès. D’altra banda, Corea del Sud comptava amb una
organització que no podia competir amb la organització militar que oferia Corea
del Nord. Veient aquesta situació, el 25 de juny de 1950[1]
les tropes nord-coreanes van travessar el paral·lel 38 envaint territori sud-coreà
i sorprenent no només a Corea del
Sud, sinó principalment als EEUU. Més de 50.000 soldats nord-coreans van
travessar la frontera, escoltats per unitats blindades, i obligant a la
població enemiga a arreplegar-se.
Aquesta situació va perdurar
fins que a l’any 1950, quan només quedava un nucli de resistència sud-coreana
al sud de la península, van intervenir el Estats Units per a què el bloc
capitalista pogués recuperar el territori i imposar la seva presència a la
península. Va ser al juliol de l’any 1950, quan les tropes americanes dirigides
pel general McArthur van passar a
la contraofensiva total (comptaven amb una número infinitament superior de
soldats, a més d’artilleria, carros de combat i la seva aviació). L’exèrcit
nord-americà va aconseguir derrotar a l’exèrcit nord-coreà expandint el
territori sud-coreà fins a pràcticament la frontera amb la Xina. La situació
militar i política s’havia invertit completament: l’exèrcit nord-coreà s’havia
reduït fins a pràcticament la seva aniquilació; en canvi, els Estats Units estaven
a punt d’aconseguir el seu objectiu principal: la unificació en un sol estat de
la península de Corea. Aquest fet va significar, sense cap dubte, una victòria
inicial per part del bloc capitalista sobre el bloc comunista.
Al novembre de l’any 1950,
quan pràcticament la victòria dels EEUU era total, la Xina va iniciar una
ofensiva contra l’exèrcit americà. No comptaven amb els mateixos recursos
tecnològics que l’exèrcit nord-americà, però el número de soldats xinesos era
molt superior al del dels Estats Units, fet que va tenir com a conseqüència un
replegament de les tropes del bloc capitalista fins al sud del paral·lel 38,
havent recuperat per part de la Xina el territori inicial de Corea del Nord. El
general McArthur, una vegada analitzada la situació, va demanar el bombardeig
amb armament nuclear de diverses zones del nord de la Xina, ja que tenien un
exèrcit molt superior en número de militars. El president dels Estats Units a
l’any 1950, H. Truman, es va plantejar la proposta que el general li havia
realitzat. El fet, molt ben analitzat per Truman, era que si acceptava la
proposta podia desencadenar un perill a nivell mundial, ja que la URSS, aliada
de la Xina (Pacte de Varsòvia), comptava també amb armes de destrucció
nuclears. Així que el fet de que el territori xinès fos bombardejat pels EEUU
podria acabar en una III Guerra Mundial no desitjada per cap dels territoris
que formaven part del conflicte.
La crisi va finalitzar amb
la substitució del general McArthur pel general Bradley, fet que va comportar
la finalització de la guerra. Es va restablir el paral·lel 38[2]
com a frontera entre els dos territoris coreans i les úniques intervencions
militars es van efectuar per a mantenir les fronteres i la seguretat de la
població que cada superpotència defensava. Cal dir que fins el 1953, any en que
es va firmar l’armistici de P’anmunjom que restablia la situació anterior a que
s’iniciés la guerra l’any 1950, van continuar els atacs i bombardeigs aeris per
part dels dos bàndols.
La conclusió per a les
superpotències participants a la guerra va ser clara: no era convenient
tornar-se a enfrontar directament, militarment parlant, ja que comportava un
risc: la pèrdua molt nombrosa de persones i la possibilitat d’un altre
conflicte a nivell mundial. En el territori polític general, la partició del
país, solució que s’havia aplicat a Alemanya, semblava ser la més adequada per
a la situació, encara que més tard, conflictes com el del Vietnam demostressin
tot el contrari.