2.3. La Guerra Freda al món

2.3.1. El cas de Cuba.


Cuba era, sense cap mena de dubte, una illa amb un valor importantíssim per als EEUU, ja que aquests dominaven la gran majoria d’exportacions de l’illa, incloent aquí el mercat de cotó, tabac i altres productes que significaven el conreu de diverses plantes tropicals.

La revolució cubana que es va dur a terme a l’illa (caiguda de la dictadura del general Batista l’1 de gener de 1959) jugarà un paper important a la Guerra Freda. Això és degut a que els Estats Units havien participat al 1898 en la lluita de secessió contra el domini espanyol de l’illa. Aquesta ajuda nord-americana havia tingut un interès clar: fer-se amb el domini de l’illa i amb el de les seves exportacions.

Desprès que Cuba aconseguís definitivament la independència l’any 1898 amb l’ajuda dels Estats Units (aquests van armar a l’exèrcit revolucionari, fet que va comportar la ràpida derrota de l’exèrcit espanyol), es va instaurar un nou règim dictatorial a l’illa que tenia com a cap a Fulgencio Batista. Fulgencio Batista va trobar l’ajuda dels EEUU per aconseguir el poder, fet que significà el domini d’aquests sobre qualsevol decisió política o econòmica important que s’hagués de prendre a Cuba. Aquesta situació va durar sense pràcticament cap pertorbació fins al 26 de juliol de l’any 1953, quan un grup de joves cubans van intentar assaltar sense èxit un destacament militar del règim. Entre aquests joves es trobava Fidel Castro, la figura més important cubana del segle XX.

El grup liderat per Fidel Castro es va reunir a la zona de “Sierra Maestra” l’any 1956 amb seguidors contraris al règim dictatorial de Batista. Aquests es van ocupar durant un any de sumar membres a la seva revolució i, desprès d’aconseguir augmentar el seu exèrcit mantenint una primera fase defensiva contra les tropes de Fulgencio Batista, van començar a ocupar diverses zones de l’illa baixant de les muntanyes.

Si parlem de la part política de la guerra, aquesta també afavoria a Fidel Castro, ja que Cuba simbolitzava la lluita popular nacionalista i antidictatorial davant al dèspota Batista i a l’intervencionisme per part dels Estats Units. A l’última etapa de la guerra, la insurrecció va ser generalitzada: a les ciutats, amb l’ajuda d’homes i diners a les guerrilles controlades per, entre d’altres, Ernesto “Che” Guevara, i que majoritàriament aportaven els jornalers.

El 31 de desembre de 1958, el govern dictatorial va entrar en crisi. Fulgencio Batista es va veure obligat a l’exili als Estats Units i el seu exèrcit es va descomposar, donant pas, una setmana més tard, al govern revolucionari de Fidel Castro. Estats Units va continuar mantenint, en principi, les relacions amb el nou poder amb la intenció de tornar a una situació similar a la anterior. El govern castrista no va acceptar la proposta i va nacionalitzar la majoria de sectors econòmics que eres propietat nord-americana (les empreses de sucre o  les mines en són exemples). Això va provocar que a l’any 1961 Washington trenqués qualsevol tipus de relació amb Cuba i, només uns mesos més tard, va enviar un exèrcit a les costes properes a l’illa per intentar recolzar una sublevació que hauria de començar des de la pròpia illa i amb els propis habitants. En el moment de la sublevació l’esmentat exèrcit intervindria a l’illa acabant “fàcilment” amb el règim castrista. Però els plans intervencionistes nord-americans van fracassar per, principalment, la falta de suport entre els cubans.

Un any més tard les tensions de les relacions entre Cuba i els Estats Units van arribar al seu punt més fervent, ja que van ser instal·lats a l’illa trenta coets amb cap nuclear apuntant cap a territori nord-americà per part de la Unió Soviètica. El president americà J.F. Kennedy va ordenar l’immediat bloqueig naval de l’illa i va amenaçar a Cuba que arribaria fins a on fos necessari, si els coets no eren retirats. Aquest fet es coneix com la “Crisi dels Misils”[1]. Per part dels màxims mandataris de l’URSS i dels EEUU es va arribar a l’acord de que es retiressin els coets de l’illa de Cuba a canvi de que J.F. Kennedy donés ordres de retirar els missils nuclears americans instal·lats a Turquia i que apuntaven directament a territori soviètic i respectés el règim de Fidel Castro a l’illa, desistint de qualsevol intervenció nord-americana en aquest territori. Cal dir que el bloqueig econòmic per part del Estats Units a Cuba ha continuat fins avui en dia, encara que cada cop més afeblit com a conseqüència de la importància de la revolució cubana en el context polític internacional.

Cuba es va mostrar com a clar aliat soviètic contra els Estats Units defensant el model que proposava el bloc socialcomunista del nord-est d’Europa. Fidel Castro, encara que en un principi ho negués, va ser un seguidor incondicional de la ideologia comunista iniciada per Karl Marx. Cal destacar que la gran importància de Cuba en la Guerra Freda es deguda a que va ser l’enemic més proper (només es troba a 200 km aproximadament de la costa sud dels Estats Units) de la superpotència capitalista, fet que l’hi va donar una sèrie de privilegis per part de la URSS per continuar mantenint aquesta relació tan important, no només per als interessos de Cuba, sinó sobretot per als interessos del bloc Comunista en general.

Avui en dia Cuba continua sent un dels pocs estats comunistes que queden al món.


[1] Veure mapa 7 sobre la situació de Cuba durant la Crisi dels Míssils.